Octopus vulgaris

Nom comú:Pop roquer

És de la família dels mol·luscs,viu en una fondaria entre 100 i 150 m, i mideix entre 60 i 80 cm.

El pop roquer té 8 braços amb dos fileres de ventoses per la seva part interna. Sota un cap gran s’amaga una boca on hi tenen l’estructura més dura de tot el cos, el bec de lloro, que utilitzen per depredar. La coloració o forma dels pops és molt difícil de descriure. Tenen la capacitat de canviar de coloració i superfície del cos molt ràpidament per adaptar-se a l’ambient on es troben i per passar desapercebuts. Normalment en les nostres immersions el trobarem d’un color groguenc, bru i lleugerament clapat, arrossegant-se i amagant-se en escletxes , tot i que si es veuen fortament amenaçats poden nedar propulsant-se amb l’aigua que extreuen per un sifó i la força dels seus braços. S’han arribat a documentar pops de 9 a 10 kg i d’ 1 m de longitud, tot i que acostumen a assolir els 60-80 cm.

Són animals de vida nocturna. Durant una immersió diürna el trobarem amagat en escletxes, a la sorra o a praderies de posidònia, el seu mapa de distribució agafa la Mediterrània i l’Atlàntic oriental.

Emboscar és la seva tàctica preferida per caçar, ja siguin crustacis, bivalves o peixos. Per fer-ho aprofita la nit així com la seva capacitat de confondre’s amb el terreny.

Els pops són animals ovípars. Després d’una baralla entre mascles, el guanyador comença la còpula. Després de certs fregaments i ritus sexuals, el mascle introdueixl’hectocòtil, un braç especialitzat en funcions reproductores, dins la femella per tal de fecundar-la. La femella aleshores farà una posta que vigilarà fins al moment de l’eclosió dos mesos després.

Curiositats

· Els seus canvis de coloració ens poden donar informació sobre l’estat d’ànim de l‘animal. Per exemple, si el veiem amb un color pàl·lid voldrà dir que està espantat, si té tons blaus pot indicar que està excitat i amb taques o tons vermells, allunya’t perquè està de mala bava!

· Si trobem restes de conquilles o de crustacis just davant d’una escletxa compte, pot ser l’amagatall d’un pop

· Els pops fan unes "portes" amb pedres i roques a les seves coves per protegir-se encara més. Aquests forats són molt fàcilment identificables pels submarinistes més espavilats

· Les femelles estan tan preocupades per la seva descendència que no mengen durant els mesos que han de protegir la posta. Quan aquesta acaba, estan tan desnodrides que moltes arriben a morir

· Utilitzen la tinta com a mesura de defensa en cas de veure’s amenaçats

· Els pitjors enemics del pop són les morenes, els congres i, evidentment, l’home

· Viuen entre 12 i 18 mesos

Paracentrotus lividus.

Nom comú: garota de roca, erizo de mar común, rock sea-urchin, oursin pierre, riccio di mare comune, steinseeigel.
Família: eriçons i cogombres.
Tipus de paissatge: inmersió en praderia, inmersió poc profunda.
Fondària: fins a 30 cm.
Mides: fins a 8cm.

És una espècie d'eriçó de mar que te la closca rodona i bastant aplanada. Es reconeix per les seves espines llargues, llises i robustes. La coloració va des de verd fosc, bru, fins al porprat. La boca i l'anus estan en extrems oposats.
Viu estés per tot el Mediterrani, fins a les Canàries, i al nord, fins a les illes Anglo-Normandes. Es troba en fons rocosos i praderies marines, en zones més o menys il·luminades. Excava forats a les roques toves per protegir-se dels corrents utilitzant les seves dents de ràpid creixement.
És herbívor i s'alimenta d'algues del voltant de la cavitat on viu i de les seves espores. Es cobreix amb elles o amb closques d'altes organismes per protegir-se de la llum intentsa. Es desplacen per les roques a una velocitat d'1 metre al dia per alimentar-se, i tornen al seu punt de descans a la pedra.
Tant els mascles com les femelles són iguals, sense cap aspecte extern que els distingeixi. Aboquen el gametes al mar i la fecundació és externa.

Es pot confondre?
Comarteix hàbitat amb l'Arbacia lixula, que és més fosca, més aplanada i que te les espines proporcionalment més llargues. A més, es diferencia en tenir una àres desproveïda d'espines al voltant de la boca. Els exemplars juvenils també es poden confondre amb Psammechinus microtuberculatus.

Holothuria tubulosa

Família dels eriçons i cogombres.

Amb la forma de cuc gran, de grandària fins a 30 cm de llarg i 6 cm d'ample, la part ventral amb 3 fileres de ventoses. Nombroses papil·les fosques per tot el cos, pell gruixuda i robusta la coloració del dors va del marró rogenc al violeta marró.
Viu sobre fons sorrencs i fangosos amb material orgànic, així com entre vegetació  fons durs, en profunditat a partir de 2 metres de fins a 80 metres, són molt abundant en el Mediterrani.

S'alimenten de material orgànic i petits organismes que són ingerits o absorbits al mateix temps que la sorra. L'alimentació es sedimentívora, de manera que ingereix gran quantitat de sorra i un cop aprofitada la matèria orgànica que conté.
Es reprodueixen al final de l'estiu, realitza migracions per a la posada cap a aigües superficials, on és possible veure la posició típica de la posada; els animals alçats gairebé del tot. D'aquesta forma es llancen les cèl·lules germinals, en forma de núvols tènues de color blanc, el més lluny possible. No tenen cap visible.

Investigam sobre el fototropisme

Les plantes es mouen?

Si, es mouen. Hi han dos de moviments en les plantes:

• Tropisme: és la resposta produïda per un vegetal per acció d'hormones, enfront d'un estímul extern. Les plantes no tenen òrgans dels sentits. Tampoc no poden desplaçar-se per canviar l¡ambient que els envolta. Les plantes poden detectar canvis en el medi i respondre davant d'ells. La resposta més freqüent en les plantes consisteix a créixer lentament en una  determinada direcció definida per l'estímul. Aquestes poden ser: 

-Positiu: quan la planta creix cap a l'estímul.

-Negatiu: quan la direcció és oposada.

Es poden distingir cinc principals de tropismes:

• Quimiotropisme: és el moviment d'orientació del vegetal, és provocat per la presència de substàncies químiques. Permet que el vegetal tingui una trobada més directe amb aquestes substàncies.
•  Fototropisme: és la capacitat o reacció per hormones d'una planta de canviar la direcció del seu creixement, la llum és un factor molt important i també en la realització de la fotosíntesi, direcció a la font de llum. Es produeix atès que les plantes tenen uns receptors especialitzats anomenats fototropines, que activen a l'hormona vegetal auxines. Un tipus específic de fototropisme és l'heliotropisme, que són els moviments vegetals que dirigeixen les seves fulles i flors en direcció al sol. 
• Geotropisme: és aquella resposta a un estímul referent a la força gravitatòria dels cossos. És a dir, la tija creixerà sempre cap amunt per trobar la llum necessària per a la fotosíntesi; les arrels cap a la terra, allà trobaran l'aigua i les sals minerals. Els orgànuls relacionats amb la percepció de la gravetat són els estatocists.
• Hidrotropisme: és un moviment del vegetal cap a zones humides, on es troba l'aigua. Davant d'aquest estímul l'arrel manifesta una clara resposta positiva, per la qual cosa es parta d'un hidrotropisme positiu.
• Tigmotropisme: és el moviment de creixement orientat sota la influència del contacte físic.

• Nàsties:Una nastia es un moviment de resposta,passager de determinades zones d' unjvegetal davant d'un estímul extern i difós. A diferència dels tropisme, el moviment no va en una direcció determinada.

PTERIDÒFITS

Què són?

Són plantes amb vasos conductors que transporten aigua i aliment.

Quin aspecte tenen?

Es divideixen en dos grups:

• Les falgueres són plantes no gaire altes que habiten en llocs humits i ombrívols Tenen arrels tiges i fulles. Les fulles s'anomenen frondes. Necessiten aigua per reproduir-se. En l'època de reproducció prop de les puntes de les fulles que surten són els sorus que contenen esporangis. Quan són madurs, surten els esporangis i alliberen espores que formen una nova planta. Els gàmetes masculins neden fins a l'aparell reproductor femení. 

• Els equisets, o cues de cavalls, són plantes de no gaire alçada que viuen al voltant d'estanys i rius. Tenen rizoma que es ramifica en un ventall de branques primes. Als nusos hi ha les fulles en forma d'esquama. En l'època de reproducció els hi surt una tija reproductora a la part de dalt on hi surt una mena de pinya on hi ha els esporangis. 

Pachygrapsus marmoratus

El cranc corredor té una estructura corporal típica d'un cranc. La seva closca,  te fins a 4 centímetres de longitud, pot ser de color verd oliva o marró clar. Està decorat per estries de color verd clar o groc. Els ulls sobresurten lleugerament del cos. Les pinces són lleugerament desiguals i són més grans en el mascle que en la femella. Els quatre parells de potes estan proveïdes de pèls i estan adaptades a córrer i grimpar, però no a nedar.Aquest cranc habita a la zona rompent de penya-segats i costes rocoses. No sol habitar a més de 2 metres de profunditat, i viu entre les esquerdes de les roques,es omnívor.